Et passes la pel·lícula esperant que algú et doni una explicació. Però aquesta no només no arriba sinó que arriben nous interrogants. Parlem d'aquelles pel·lícules en les que, un cop has sortit de la projecció, t'hi pots passar una bona estona recomposant les peces per intentar trobar-li algun sentit.
De fet, la major part de les pel·lícules que llistarem a continuació obtenen una reacció comuna en els espectadors: un cop s'acaba la pel·lícula se senten xiuxiueigs i es percep que hi ha ganes de que, en realitat, encara quedi una escena més que ho acabi d'explicar tot. Però no passa mai.

Vagi per endavant que excloem d'aquesta llista aquelles pel·lícules que, des d'un bon principi, saps que es tracta d'al·lucinacions, o de somnis o d'alguna cosa semblant. No hi entren, doncs, ni Matrix (des quasi el principi sabem que el Neo viu en una realitat virtual), ni El club de la lluita (et passes tota la pel·lícula entenent el que passa, si de cas és al final en que has de revisar-ho tot), ni Memento (des del principi sabem que té pèrdues de memòria a curt termini i, per tant, seguint aquesta premissa, la pel·lícula s'entén perfectament en tot moment, més enllà del suspens que el Nolan vol incorporar), ni Inception (no passa massa estona fins que t'expliquen quin és el pla que tenen entre mans), i tantes d'altres. Així doncs, tan sols hi incloem aquelles que tant durant la seva projecció com després ens han obligat a pensar molt, a col·locar correctament les peces per tal d'entendre-hi alguna cosa.
Ei, i que algú pot haver-ho captat en seguida i que alguna d'aquestes no li suposés cap trencaclosques, cap problema, però més enllà d'experiències personals, creiem que aquests són uns bons exemples de pel·lícules complicades.

Enemy (2013, Denis Villeneuve)

El pobre Jake Gyllenhaal les torna a passar negres en un altre trencaclosques en el que la realitat sembla duplicar-se. És un doble? Un germà bessó? S'ho imagina? Ho somia? Un parell de biodramines pel mareig?

Donnie Darko (2001, Richard Kelly)

Que el Jake Gyllenhaal alucini a les seves pel·lícules ja no ens sobta. Sembla encarnar perfectament l'home trasbalsat per una realitat que comença a superar-lo. I això que és tan sols un adolescent.

Lost Highway (1997, David Lynch)

El trencaclosques modern per excel·lència.A partir de la mítica frase "El Dick Laurent és mort" es desencadena una fugida endavant del protagonista amb resultats funestos per a la linealitat i la comprensió de l'espectador. Una de les pel·lícules més bellament confuses de la història del cinema.

Mulholland Drive (2001, David Lynch)

Jugant a cargolar-ho tot una mica més, el Lynch s'empesca una mena de segona part de Lost Highway, un "més difícil encara" que tot i que sembla començar caminant pels camins de la coherència aconsegueix anar introduint elements estranys que forcen una reinterpretació total.

Inland Empire (2006, David Lynch)

En el seu tercer assalt a la demència de l'espectador el Lynch guanya (o perd?) definitivament la batalla, no deixant que ningú entengui un borrall del que està intentant explicar. Si algú té pistes, si us plau, que les doni a la humanitat.

Cabeza borradora (Eraserhead, 1977, David Lynch)

Posats a parlar de Lynch, caldrà recordar que ja la seva primera pel·lícula era críptica de nassos. El surrealisme industrial acapara la història i se'ns fa difícil entendre qui és la noia del radiador, per què el nadó té la pinta que té o perquè porta un pentinat tan estrafolari. Una obra mestra total i absoluta.

2001, una odissea a l'espai (2001 a space odyssey, 1968, Stanley Kubrick)

Ara potser ja no ens sembla tan críptica, de tantes voltes que li hem donat, però al públic del 1967 això li va semblar una presa de pèl, senyal inequívoca de que ens trobem davant d'una obra mestra avançada als seus temps. La pregunta "Què significa el monòlit?" la hi van preguntar tantes vegades al Pumares en el seu programa radiofònic que al final va embogir (més).

Arrebato (1980, Iván Zulueta)

Ei, honestament, que nosaltres no l'hem vista, però tothom que l'ha vista diu que és una menjada de tarro important, així que també la posem.

Pi, fe en el caos (Pi, 1988, Darren Aronofsky)

El debut de l'Aronofsky, pur cinema casolà, no acabava de jugar amb les normes narratives habituals. Entenies part del què passava però hi havia detalls que et desconcertaven. Al final, el problema és que les matemàtiques mai han estat el nostre fort.

La fuente de la vida (The fountain, 2006, Darren Aronofsky)

Igual no és la pel·lícula més "trencaclosques" de la història, però a molts ens va deixar una mica torçats.

El árbol de la vida (The tree of life, 2011, Terrence Malick)

Nosaltres no la posaríem en aquesta llista sinó en una de les millors pel·lícules dels darrers 20 anys, però hi havia molta gent que sortia del cinema en quan s'inicia l'escena del naixement de la vida que dura 15 minuts i que no té diàlegs. Així que imaginem que una mica críptica sí que deu ser.

Solaris (Solyaris, 1972, Andrei Tarkovsky)

La del Tarkosvky, que quedi clar. Ja no és només perquè el protagonista tingui visions, és per les visions que té i com semblen no voler seguir un patró determinat. El final, això sí, és molt esclaridor (o no?).

El año pasado en Marienbad (L'année dernière a Marienbad, 1961, Alain Resnais)

Elegant, sòbria i seductora història. Es coneix que està parlant de coses molt importants, però costa definir-les amb claredat.

Abre los ojos (1997, Alejandro Amenábar)

O Vanilla Sky que, tot i l'edulcorant de Hollywood, segueix explicant el mateix. El trencaclosques pot quedar més o menys resolt al final, però durant tota la pel·lícula un no para de preguntar-se què li està passant, qui és, qui no és, l'Eduardo Noriega.

Begotten (1991, Elias Merhige)

Abans de no triomfar a Hollywood l'Elia Merhige va trasbalsar el món dels frikis cinèfils amb una pel·lícula sense diàleg, molt i molt críptica en la que, de manera excepcional, els títols de crèdit són absolutament reveladors. Ara, això sí, aquest paio cobert amb un llençol i clavant-se repetidament una navalla, feia pinta de tot menys del que en realitat se suposa que era.

El huevo del ángel (Tenshi no tamago, 1985, Mamoru Oshii)

El mestre Oshii (Ghost in the shell) es va empescar un anime absolutament críptic però d'una força i una bellesa úniques. La història d'una nena que vol protegir un ou ens porta per un univers místic absolutament magistral.

La edad de oro (L'age d'or, 1930, Luis Buñuel)

És clar, com que és cinema surrealista igual hauríem de deixar-lo fora de la llista, però afegir al Buñuel a una llista sempre la fa millor, oi?

Canino (Kynodontas, 2009, Giorgos Lanthimos)

Potser no és tan críptica com moltes altres que figuren en aquesta llista, però és prou estranya com per merèixer una menció. Una de les nostres pel·lícules favorites dels darrers anys.

Holy Motors (2012, Leos Carax)

No som massa fans d'aquesta pel·lícula del Carax, però potser és perquè no la vam entendre. De fet, d'això va aquesta llista, no?

Etcètera

I en podríem afegir més, segur, però ara no ens venen al cap. Així que confiem en vosaltres perquè ens il·lumineu. Afegiu les vostres als comentaris!

Ens preocupa molt l'influència aspiracional que el cinema de gran consum té en la societat. I un dels aspectes, evidentment, que més perniciós ens sembla és el de la relació entre l'edat dels protagonistes masculins i les seves cada vegada més joves co-protagonistes femenines.

Els companys de Vulture han dibuixat unes quantes gràfiques que mostren justament aquesta evolució en les edats dels actors i de les actrius que, encarnant els seus respectius personatges, sedueixen. I el resultat és força devastador.
Traieu conclusions vosaltres mateixos.

Sabeu de la nostra passió pels cinemes, per tots els cinemes: pels més grans, pels que tanquen, per tots.
I per això hem volgut fer una recerca d'aquells cinemes que, per si sols, ja mereixen menció. Ja sigui perquè són estranys, perquè estan en llocs poc comuns o per qualsevol altra raresa, aquí teniu la nostra guia de cinemes "particulars".

El cinema de la Casa Blanca. Washington, EE.UU.

La vida a la Casa Blanca no és sempre com a la sèrie 'El ala oeste de la Casa Blanca', no sempre hi ha corredisses amunt i avall per salvar el món i la democràcia. Ans al contrari, hi ha moments de repòs i relax. I és per això que tan digne edifici compta amb un cinema propi. Aquí teniu, per exemple, a la Mamie Eisenhower amb els seus néts a punt de veure una pel·lícula. Això sí, no tenim ni idea del preu de les entrades.


 

Una première penjada dels arbres dels boscos. París.

És una pena que sigui una iniciativa única i que, de fet, tan sols tingués un passi, però la manera de promocionar l'estrena de la pel·lícula d'animació Epic a França va ser instal·lant unes lones elevades al bell mig dels boscos de París, als que els espectadors s'havien d'enfilar amb politges. L'entorn, per descomptat, jugava a favor de l'experiència.


 

Archipelago Cinema. Llacuna Nai Pi Lae, Thailandia

Segurament hi deu fer una "rasca" important, però ben preparat, veure una pel·lícula en un entorn com aquest ha de ser realment inoblidable. Va ser creat expressament pel festival Film On The Rocks Yao Noi, i va permetre a uns quants afortunats veure pel·lícules rodejats d'aigua i selva.


 

El cinema de Neverland del Michael Jackson. Santa Barbara, California.

Les cortinetes les va fer amb les restes de tela amb brillantons que li va sobrar de fer-se aquells mitjons que portava. Les butaques, com es pot apreciar, estan molt separades i hi ha espai per estirar les cames. I com que al Michael li encantava el cinema, segur que no deixava de venir aquí en els descansos de les seves gravacions. Segur que, a més, s'hi permetia l'entrada a animals... fins i tot ximpanzés.


 

Sol Cinema. Gal·les.

De fet, més que a Gal·les, aquest cinema està arreu, doncs és itinerant. S'especialitza en curtmetratges i encabeix fins a 16 persones (segur?!?!) al seu interior. La idea, de fet, és posar en evidència el cinema de crispetes, doncs l'enginy porta incorporat una catifa vermella i una acomodadora. Ah!, i a més funciona amb energia solar.


 

El cinema de Guantanamo Bay. Cuba.

No sabem si el personatge del Jack Nicholson a 'Algunos hombres buenos' hi assistia amb assiduïtat, però el cert és que hi ha un parell de cinemes a l'aire lliure a la base naval de Guantanamo Bay, just passats els filats electrificats, els soldats armats fins les dents i les portes de vint-i-sis cadenats que custodien els malvats (suposadament) més terribles del món actual. Els seients no semblen molt còmodes... serà per solidaritzar-se amb les condicions dels presos.


 

Première de Life of Pi en una piscina. París.

París, sempre París. Va ser, un cop més, per una sola nit, però omplir la piscina Pailleron amb barques i espectadors va atraure els ulls de la premsa mundial per llençar la pel·lícula de l'Ang Lee. No ho veiem ni còmode ni durador, però original n'és un tou, no?

Ja està, ja s'ha acabat. Ahir vam fer la tercera i última edició del Seminari sobre Sèries de Culte. Ha estat una experiència absolutament meravellosa, en tots els sentits.

Primer perquè la proposta del Joan de The Cine va suposar un repte, i els reptes sempre són positius.

Segon perquè el procés que vaig haver d'engegar per poder ser capaç d'afrontar un seminari de tres hores parlant de sèries va ser fascinant i molt enriquidor. Han estat moltes hores de visionats, de lectura, de reflexió, d'escriure, de preparar i planificar la pròpia sessió, etc. Fascinant i enriquidor perquè la quantitat de joies televisives que he pogut veure (i que, d'altra manera, no hagués vist mai) per primer cop o revisat després de molts anys ha estat enorme. Però també perquè llegir un munt de bibliografia sobre diferents aspectes de les sèries de televisió o parlar amb autèntics experts en el tema m'ha obert els ulls i m'ha descobert un món molt més profund i encisador a nivell narratiu i audiovisual del que sospitava.

Tercer perquè, a més, per acabar-ho d'adobar, hem tingut l'ocasió de compartir tot això amb un munt de gent. Des dels que es van prestar a fer de conillets d'índies en els primers assajos del seminari, aportant idees, feedback i suggerències imprescindibles, fins a tots i cadascun dels participants en les tres edicions, una gent que estima la ficció televisiva, que la coneix i la domina, que ho ha vist tot i que, de fet, podrien haver fet ells mateixos el seminari de tant que en saben. Compartir amb ells les tres hores del seminari però també les altres dues o tres hores que acabàvem estant en el bar amb una cervesa entre mig i continuant parlant de sèries més enllà de guions i d'aules, ha estat molt gratificant.

I quart perquè, donada la feina feta, la recerca i la quantitat de dades més o menys absurdes que he recopilat he decidit que la millor manera d'acabar una experiència com aquesta seria convertint-ho en un llibre. I així serà.
Encara està en les beceroles, però no hi ha dubte de que un dia o un altre, estarem en disposició de publicar un llibre sobre ficció televisiva que aglutini tot aquest coneixement adquirit així com la passió que en nosaltres ha despertat l'univers de les sèries que hem tingut ocasió de veure.

Mentrestant, però, gràcies. Gràcies a tots. A tots aquells que sempre ens vau donar suport, tan il·lusionats con nosaltres, tan apassionats com nosaltres. A tots aquells que ens heu ajudat, amb idees, opinions, crítiques i suggerències. Al Joan i a la Carme de The Cine per ser l'espurna i donar-nos l'espai i la confiança que altres no ens haguessin donat si els hi ho haguéssim demanat. I, per descomptat, als que han vingut als seminaris, als que han aguantat una mort per metrallament de sèries (300 en tres hores!), que han participat, opinat, recordat amb nosaltres tantes i tantes sèries mítiques que mereixen ser rescatades de l'oblit i que han destil·lat passió desmesurada per un format que portem arrapat al nostre ADN des que érem petits.

A tots, moltes gràcies, ens heu ajudat a convertir un repte en una experiència inoblidable.

Diversos dels seus 156 episodis figuren entre els 100 millors episodis de la història que va fer la TV Guide. La mateixa revista la va posar en 5è lloc en la llista de Millors sèries de la història. I el Gremi d'escriptors d'EE.UU. la va declarar la tercera sèrie millor escrita de la història (per darrera de Els Soprano i Seinfeld).
Però, ja sigui perquè és molt antiga o perquè té molts episodis, hi ha molta gent que no sap per on començar. Donat que no hi ha cap continuïtat entre els diferents capítols, començar pel primer pot ser un error. Quins són els millors capítols?
Doncs aquí us volem acostar la nostra selecció. Val a dir que ens hagués estat més fàcil fer una llista de 20 que una de 10, però si el que volem és facilitar-vos la feina està clar que ens n'havíem d'estar d'atabalar-vos amb massa episodis. En qualsevol cas, no ens n'estarem, això sí, de dir que el 90% dels capítols de La dimensió desconeguda són molt bons, realment molt bons i serà difícil que ensopegueu amb algun que no us agradi gens.

Aquí va doncs, el nostre Top 10 particular.

Aquesta llista ha estat elaborada en base tant a gustos personals de l’autor com llistes de fans de tot el món, buscant un equilibri personal que pugui ser útil al màxim nombre de futurs fans de La Dimensió Desconeguda.

Nightmare at 20.000 feet

Temporada 5, episodi 3

Constantment citat com a un dels millors en totes les llistes, aquest episodi és un còctel irresistible. La història ens mostra un pobre home que acaba de sortir d’un manicomi per culpa d’una crisi nerviosa arran d’un accident aeri. Per tornar a casa ha d’agafar un avió i, en el trajecte, li sembla veure un monstre al damunt d’una de les ales. L’angoixa del pobre home, que pateix fins als límits de la seva resistència, és mostrada de manera evolutiva i in crescendo. El guió és del Richard Matheson (mític autor de ciència ficció, autor d’obres mestres com Sóc llegenda), la direcció és del Richard Donner (Superman, Els Goonies, Arma Letal, Lady Halcón, La profecía, etc.) i el protagonista és el William Shatner (el Capità Kirk d’Star Trek), conformant un equip creatiu molt sòlid i eficaç.
En l’homenatge cinematogràfic que es va perpetrar als 80, aquest va ser un dels episodis escollits per ser víctima d’un remake, amb direcció del George Miller (Mad Max) i interpretació del John Lithgow.

Time enough, at last

Temporada 1, episodi 8

El Henry Bemis és un empleat d’un banc. Porta una vida molt ordinària tant a la feina, on el seu cap s’aprofita d’ell i el fa treballar sense descans, com a casa, on la seva dona el maltracta psicològicament. El seu únic refugi són els llibres. El Henry és un lector insaciable, no pararia mai. Però la feina i la seva dona sempre li ho impedeixen, li falta temps. Tot canvia un dia quan, estant a la càmera cuirassada del banc, sent un soroll molt fort: ha esclatat una bomba nuclear.
La necessitat de fugir de les vides monòtones i l’implacable destí es posen en solfa en aquest brillant episodi. El Burgess Meredith està immens i el final de l’episodi, com passa sovint amb aquesta sèrie, és molt difícil d’oblidar.

Eye of the beholder

Temporada 2, episodi 6
Probablement l’episodi amb més vots per figurar al capdavant de qualsevol llista. Una dona està internada en un hospital amb la cara totalment embenada. Sempre ha estat un monstre i ara els doctors intenten aconseguir que tingui un aspecte més “normal” per tal de que es pugui integrar en la societat. La pacient parla amb les infermeres, amb els doctors, ningú no està segur del resultat. Es parla de les conseqüències, de les possibles sortides. No pinta bé.
Brillant metàfora de les aparences i d’aquell pensament grec al que fa al•lusió el títol pel qual la bellesa està sempre en el ull del que mira.

The monsters are due on Maple Street

Temporada 1, episodi 22
I si hi hagués un extraterrestre camuflat d’humà entre nosaltres? Això és el que no poden parar de pensar els habitants del carrer Maple quan, un matí qualsevol, una llum poderosa solca el cel. Tothom ho veu. Els aparells deixen de funcionar. La gent es reuneix i comença a discutir què fer quan un marrec els posa la por al cos explicant-los que acaba de llegir un còmic en el que passa justament això, i que són els extraterrestres que venen a envair-nos. Ja força suggestionats, quan el cotxe d’un dels veïns es posa en marxa sol tothom comença a sospitar de que hi ha extraterrestres camuflats com a humans. I tots comencen a desconfiar els uns dels altres.
El Rod Serling deia que “un marcià pot dir coses a la TV que un humà no podria”. Així aprofitava les metàfores de ciència ficció per carregar contra la societat moderna, l’aïllament i les polítiques basades en la por de l’enemic.

To serve man

Temporada 3, episodi 24
Una delegació extraterrestre (Kanamites, per ser més precisos) arriba a la terra i el seu emissari contacta amb les autoritats assegurant-los que venen en son de pau i amb ganes d’ajudar a l’humanitat a donar un pas definitiu cap a l’evolució. Com a mostra de bona voluntat, els Kanamites comparteixen la seva tecnologia per curar la fam, abaratir l’energia, etc. El portanveu Kanamita s’oblida un llibre escrit en la seva llengua natal i un grup de criptògrafs s’afanya a traduir-lo, descobrint, per a tranquil•litat de tothom, que el títol del llibre és “Per servir l’home”.
Poc més s’ha d’explicar de la trama d’aquest mític episodi que ha quedat com a un dels més populars degut al gir final, tot i que la trama, en realitat, estigui plena de falsedats i incorreccions.

It’s a good life

Temporada 3, episodi 8
L’Anthony Fremont és un monstre. Té sis anys, té molt mala llet i, ah!, té poders. Llegeix la ment dels qui té al voltant. I si no li agrada el que pensen... doncs els transforma en gossos, o porcs... o els mata. Així, el petit Anthony té absolutament terroritzat a tot el seu poble. Els seus pares, la seva àvia, els seus veïns, ningú gosa portar-li la contrària. Ningú? Segur?
El patiment de viure atemorit, de pensar lliurement, de parlar obertament. Un cop més el Rod Serling (aquí basant-se en un relat breu del Jerome Bixby), torna a llençar dards enverinats contra el totalitarisme i el pensament únic.
Tots els episodis de La dimensió desconeguda son inoblidables per algun motiu: en aquest cas, et serà impossible oblidar la mirada de l’Anthony.

Walking distance

Temporada 1, episodi 5
Un estressat executiu d’una empresa de publicitat de Nova York fuig amb el seu cotxe fora de la ciutat. En la benzinera on s’atura li diuen que trigaran un parell d’hores en revisar l’oli i posar el cotxe a punt i ell, adonant-se de que està tan sols a un parell de quilòmetres del poble on va créixer, aprofita per anar a donar-hi un tomb i recordar els vells temps. Quan hi arriba, però, tot és exactament igual a quan ell era nen.Exactament igual.
El Rod Serling sempre va voler desmarcar-se de la puresa de la ciència ficció d’extraterrestres i naus que solquen l’espai. Des d’un bon principi ja ho va aconseguir amb episodis tan magistrals com aquest en el que el viatge en el temps es fa servir com a metàfora de la pèrdua de la innocència.

Five characters in search of an exit

Temporada 3, episodi 14
Un militar, un pallasso, una ballarina, un vagabund i un gaiter escocès es troben en un espai tancat, sense portes ni finestres, tan sols amb un forat al sostre. Qui són? Per què són allà? Com hi han arribat? Qui els hi ha posat? Per què ja no tenen gana ni set?
Mític episodi que va servir d’inspiració al Vincenzo Natali per fer Cube i que en el seu títol barreja dues referències literàries de primer ordre: Cinc personatges a la recerca d’un autor de Pirandello i Sense sortida de Jean-Paul Sartre. Un cop més, La Dimensió Desconeguda ficant el dit a la nafra sobre la nostra identitat. Som el que som o som el que fem?

Obsolete man

Temporada 2, episodi 29
“Senyor Wordsworth, compareix davant d’aquest tribunal acusat d’obsolescència. A què es dedica, senyor Wordsworth?”. I el pobre senyor Wordsworth (Burgess Meredith) contesta: “Sóc bibliotecari”. Així s’inicia una paràbola futurista realment colpidora al voltant de l’evolució i del progrés que, en realitat, amaga fins i tot alguna cosa més.

Will the real martian please stand up?

Temporada 2, episodi 28
Els habitants d’una remota zona de muntanya denuncien a la policia que han vist un platet volador estavellar-se en un llac de la zona. Dos policies acudeixen al lloc i descobreixen unes petjades que duen a un bar on un grup de viatgers que anava en un autobús esperen que passi una terrible tempesta de neu que els ha deixat incomunicats. El conductor de l’autobús, però compta una persona de més entre els seus passatgers. Qui és l'alienígena?
Brillant episodi al voltant del típic “talp” amagat entre una multitud que ha de ser descobert, amb un dels finals més memorables de tota la sèrie.

La bona amiga Raquel Ortega va pensar immediatament en nosaltres quan va veure aquest mapa dels EE.UU. al damunt del qual figuraven les pel·lícules amb millors valoracions a la IMDB per cada estat.

Tal com indica la pròpia imatge, moltes de les pel·lícules més valorades en cada estat coincideixen amb la localització del rodatge, per allò de la proximitat.
Però tot i així no deixar de fer-nos pensar en com ens influencia la nostra ubicació geogràfica en el món a l'hora de gaudir d'una pel·lícula. Qui sap, probablement no li agradi el mateix tipus de cinema a algú que viu en una gran ciutat que a algú que viu en un poble. O si vius més al nord o més al sud (o més a l'est o a l'oest). O si vius en una capital o no.

Deu ser allò de que el cinema és un art universal, no?

Per si voleu saber a quin estat correspon cada peli, aquí teniu un mapa "normalet":

Adam Sandler		Tom Selleck		Olivia Wilde		Joe Pesci		Leonardo DiCaprio

Bruce Willis

Sarah M. Gellar

Robert DeNiro

Kevin Bacon

Scarlet Johansson

________________________________________________

Això és el que es rep:

No he parat de llegir avui per la xarxa que calia recordar, recordar, el cinc de Novembre, doncs és la data en la que el Guy Fawkes va intentar cremar el parlament anglès, allà per l'any 1605, i en ell es va inspirar el protagonista de V de Vendetta (còmic de l'Alan Moore i posterior adaptació cinematogràfica).

Però és que el 5 de Novembre va passar una altra cosa, més important si se'm permet. Va passar això...


"First, you turn the time circuits on. This one tells you where you're going. This one tells you where you are. This one tells you where you were. You input your destination time on this keypad. Say you want to see the signing of the Declaration of Independence [Jul. 4, 1776] or witness the birth of Christ [Dec. 25, 0000]. Here's a red-letter date in the history of science: November 5, 1955. Yes! Of course! November 5, 1955! That was the day I invented time-travel. I remember it vividly. I was standing on the edge of my toilet hanging a clock, the porcelain was wet, I slipped, hit my head on the sink, and when I came to I had a revelation! A vision! A picture in my head! A picture of this! This is what makes time travel possible: the flux capacitor! It's taken me nearly thirty years and my entire family fortune to realize the vision of that day. My God, has it been that long? Things have certainly changed around here. I remember when this was all farmland as far as the eye could see! Old man Peabody owned all of this! He had this crazy idea about breeding pine trees."